Manolita. 3 anys.

Tres anys. Tres anys ja des que et vas anar. Això de el temps va a tota castanya i és totalment irrefrenable. Aquell 17 de el 7 del 17 teu organisme va dir ‘prou’, el teu petit cor ja no va poder més, i la teva salut ens va dir ‘fins aquí he arribat’.

Em va agradar i no em va agradar estar amb tu fent-te carícies durant els últims minuts de la teva vida terrenal; em va agradar perquè em resultava impensable deixar-te soleta al veterinari (segur que m’haguessis buscat) i no em va agradar precisament per això, perquè sabia que eren els últims. Però va ser tan íntim que resulta difícilment explicar-ho amb paraules.

I tres anys després segueixes estant present, Manolita. Serà perquè encara hi ha gent pel carrer que em pregunta per tu? Perquè hi ha dies en què quan obro un armari em ve una ‘bafarada’ de la teva olor ?; o perquè m’apareixes de sorpresa a l’ordinador, dins d’una carpeta que posa ‘Fotos revisar’? Inexplicablement, i des de llavors, cada dia, per una cosa o per una altra, surts en les meves converses.

Ja he passat la gestió del dolor, de la pena i l’enyorança, i porto temps en què vaig adoptant a casa i per dies gossos d’amics i amigues, o be… gos que veig pel carrer, gos a què em llanço a acariciar-lo. Perquè et veig reflectida en tots.

Sempre t’estimaré, Manolita, pivonazooo.

Share: